dimecres, 8 de juny de 2016

Alquímia


L'alquímia de la porta (Bocairent, País València - Jordi Solà Coll)
Porta closa, alquímia del rectangle en vertical. Trànsit més enllà del ser: llindar encara intangible als sentits. Textura aspre, a pany i forrellat guspireja l'ham de ferro pla. Els cercles de la vida a la fusta del vell arbre. Matèria i hora: centre que oscil•la a voluntat, llavor fecunda del saber.

20 comentaris:

  1. Porta closa, un pas barrat que ens impedeix accedir al seu interior. Un espai de vida que no ens és permès explorar.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Una porta a obrir, llindar intangible del saber. L'alquímia del trànsit depèn de l'ésser i de la seva voluntat sobirana.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. Porta que es pot obrir, fins i tot a qualsevol moment inesperat. Els cercles de la vida, de la fusta, s'aparten i deixen lloc a un espai buit, acollidor o no, segons aquesta voluntat de l'ésser, que sovint no es té en compte.

    Abraçades, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És veritat que la porta es pot obrir ella sola. O bé podem obrir-la a voluntat nosaltres. En ambdós casos, però, creuar-ne o no el llindar depèn en darrer terme de nosaltres.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
    2. Hi ha un munt de portes tancades que donen pas al saber, només ens cal trobar-les i utilitzar la clau, que ens permeti obrir el cadenat i gaudir de tot l'inesperat que trobarem dins.
      M'agrada questa porta de fusta vella i ferro rovellat, que amaga tot un món ple de vides passades...

      Elimina

    3. La clau és el secret. Girar-la quan pertoca i si s'escau anar més enllà del cercle de comfort. Creuar el llindar no es limita a una qüestió simbòlica. El ser transita entre esferes i només així fa via i s'obre al món més enllà de si mateix.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  3. La clau és sota l'estora. Per a que hi puguis entrar quan no hi sóc.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Tenir la clau de casa aliena és una qüestió de confiança. Antuvi, les portes eren obertes a tothom. Avui no: metàfora cruel de la realitat política que en essència nega a l'altre com a ésser.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. m'agrada molt aquesta alquímia, química poètica ancestral i màgica en aquesta porta closa que obre l'ànima en canal

    ResponElimina
    Respostes
    1. Una porta ens permet l'accés a una altra dimensió. Darrere, un paisatge ignot. Risc. Meravella. Obrir-la o no, implica estatisme o canvi. Una dualitat poètica que ens marca en el sentit a prendre.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. A Bocairent vaig veure una vegada, si no em falla la memòria, el que hom anomena "casetes de moros". I no tenen portes que barren els espais.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La porta era un luxe que no es podien permetre, d'aquí que el buit de l'entrada, el llindar, estigués obert a tothom sense traves. Metafòricament simbòlic, qui gosa viure avui sense portes? És clar que estem parlant d'unes coves, però això em recorda fins a quin punt les condicions de vida marquen la manera d'entendre l'existència.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. Aquesta porta, vetusta, aspra, em fa pensar en les dificultats de la vida que anem vencent a mesura que anem caminant.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La porta és un obstacle o una oportunitat. Tal vegada el millor és no obrir la porta i tirar endavant sense mirar enllà. La frontera, el llindar, ensems que una trava és aquella fita que convida a travessar-la.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. "llindar encara intangible als sentits", com un poncell sense obrir. Aquest llindar és una metàfora amb molt de sentit.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Una porta a obrir és encara un llindar intangible, atesa que la porta roman closa. En aquest sentit, convida o no a obrir-se a la possibilitat i per això, justament, és un "centre que oscil·la a voluntat, llavor fecunda del saber." Tot, és clar, en llenguatge molt simbòlic. Obrir una porta és com obrir un llibre.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. No sé si recordes aquell "petit poema en prosa" de Baudelaire que es titula "Les fenêtres" i que diu, més o menys, i amb disculpes per la gosadia de la traducció: "Aquell que mira de fora a través d'una finestra oberta no veu mai tantes coses com el que mira una finestra tancada." Crec que es pot dir el mateix parlant d'una porta. Com aquesta, per exemple. M'encanta la combinació de colors de la foto. M'agrada aquest gris que transporta enllà dels temps, i la calidesa que l'emmarca. I em fascina pensar quantes mans de pintura deu tenir aquesta porta. Bells records associats a la fotografia.

    Una abraçada des de la ja quasi estival Ribera del Xúquer.

    ResponElimina
    Respostes

    1. M'he tornat a llegir el petit poema en prosa, ara feia anys de l'última vegada. Sempre és una delícia tornar a Baudelaire, ja que habitualment hi estic d'acord o bé em suggereix imatges o originals matisos sobre la realitat. En aquest cas, no puc deixar de pensar en un corrent del pensament xinès antic, on es postula tancar els sentits a fi d'obrir la percepció interior. Tancar la finestra per tal de veure-hi més. D'altra banda, m'agrada que hagis copsat el contrast entre els colors. I, és clar, la bellesa associada a l'experiència.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. Palau de corcs
    ornat amb les despulles
    del temps de ferro.
    La vida se’n ha anat
    a escriure-li un poema.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Gràcies pel teu comentari en forma de poema.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina