dilluns, 27 de juliol del 2015

El bronze dels canals


Ponte degli Scalzi (Venècia)


Sota el blau elèctric de Venècia,
enyoro el bronze dels canals:
sempre aquella sensació de goig
debades
            quan vagament evoco
el pont de la llacuna i el ressò
arcaic del tren en travessar-lo.
Què se n’ha fet de tu i de mi 
davant del Ponte degli Scalzi?

Els moments sublims no són veritat:
només a doll 
fragments d’imatges omplen els fulls 

en blanc de la memòria.

24 comentaris:

  1. Un poema d'enyorament? Evoca felicitats passades.
    Igual que a la fotografia que l'acompanya: llums i ombres.

    ResponElimina
    Respostes
    1. L'enyor té aquesta dualitat ambivalent que fa que la seva sensació en recordar, si es tracta de sabor, tingui un gust agredolç.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  2. que bonic enyorar el bronze dels canals ! pobre Venècia ofegada pel mar i pel turisme
    abraçades de bronze i plata

    ResponElimina
    Respostes

    1. El bronze dels canals és una imatge de Venècia que sempre m'ha agradat. El poema és nou, però el vers prové d'un antic poema que ja he descartat i n'he volgut recuperar la imatge.

      Abraçades, des de El Far

      Elimina
  3. M. Roser30 de juliol de 2015, 19:28 Tenim una gran sort amb els fulls en blanc de la memòria, perquè hi podem desar tots els records que en un moment o altre ens han fet vibrar especialment i sempre els podem recuperar...Com tornar a reviure la bellesa dels ponts de Venècia...
    Petonets cap al teu Far.

    ResponElimina
    Respostes

    1. La memòria com a taula rasa on deixar constància d'aquells moments que d'alguna forma marquen l'existència, bo i que només tenim dret a un retall del llenç sense possibilitat de recuperar-ne la totalitat de l'experiència.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  4. Fa poc he estat a Venècia i el teu poema me'l rememora.
    Els ponts uneixen i separen, hi són per si un dia ens fan falta com els fragments d'imatges del llibre blanc de la memòria.

    ResponElimina
    Respostes

    1. És un privilegi haver-te fet rememorat Venècia. Hi hagué una època que fou una ciutat que vaig visitar prou sovint. La meva és una Venècia on morir i viure mentre escoltes el silenci de les teves passes mentre t'extravies pels carrers del gueto. I, certament, els fulls en blanc de la memòria a omplir amb retalls d'imatges són els ponts que ens uneixen i ens separen.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  5. Els moments sublims no són veritat és un vers que impacta molt. M'agrada pensar-ho així, perquè em srmbla un guany i una pèrdua alhora.

    Una abraçada, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes

    1. Quan vaig decidir publicar el poema tenia la intuïció que aquest vers t'arribaria. És l'ambivalent existència dels fenomens: son reals, però en essència insubstancials.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
    2. És un regal que hagis pensat això en publicar-lo. D'alguna manera em fa sentir que aquests breus diàlegs aquí als comentaris tenen realment tot allò d'autèntic i de sentit que sempre m'agradaria que tinguessin.

      He llegit la Maria Josep i crec que té raó que hem pensat el mateix, així d'entrada. Però jo li he vist també l'altre costat de la moneda.
      No pensava d'entrada que els moments sublims no són veritat i m'ha semblat perdre'ls tots d'un sol cop, però un cop perduts, també m'ha semblat consoladora la idea... Potser no cal enyorar-los tant.

      Elimina

    3. En el meu cas els comentaris són la raó de ser del blog. Sense el diàleg ni l'intercanvi, civilitzat i amable, no tindria cap raó de ser. I
      el cert, és que els posts es justifiquen en l'esmentat diàleg.

      Els moments sublims no són veritat expressa el que el poeta sent pel que fa a al doble naturalesa dels fenomens. D'un costat, en constata l'existència, tal com es desprèn del subjecte del mateix vers. Però, de l'altra, en nega qualsevol substància o conformitat amb la realitat: són meres experiències subjectives que, tal com diu la M. Josep, ens alimenten des del temps pretèrit... L'estat vital del bard és el desprendre's d'una falsa consistència a fi de superar el moment de decepció que pressuposa el pas del temps: Què se n’ha fet de tu i de mi davant del Ponte degli Scalzi? El pont és el que està just davant de l'estació de tren de la ciutat.
      És la primera imatge de l'urbs antiga, apologia de l'obra d'art en contrast amb la caducitat de l'experiència. L'oblit, de vegades, pot resultar un consol.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  6. M'agrada molt el poema, Jordi. També m'ha fet pensar el mateix vers que a la Carme. Em sembla un vers molt potent, encara que no en compartisc el contingut. De vegades, un moment sublim és l'única veritat. Enllà no hi ha res més. Ens recarreguen d'energia (podríem dir que l'energia és veritat, no?), aquests moments excepcionals, i ens n'alimentem durant molt de temps. Parle per mi.

    La paraula "bronze" és bellíssima. Ella sola ja té força sonora suficient per a il·luminar un poema. "El bronze dels canals", com a títol, brilla des de la sonoritat. És un poema de troballes visuals, però també sonores ("el ressò arcaic del tren en travessar-lo"...: uau! El puc sentir. I escrit així és un decasíl·lab perfecte).

    He estat només de pas a Venècia. Anava de viatge a Croàcia i hi vaig fer nit. Però la vesprada que vaig conèixer la plaça de Sant Marc, a l'hora en què el sol es ponia, vaig plorar de felicitat. Un cosí meu, bastant més jove que jo, havia mort aquell estiu, i em va impactar pensar en les males jugades del destí: a l'edat en què el meu cosí va morir, jo encara no havia conegut Venècia, ni la plaça de Sant Marc. Ara em queda l'assignatura pendent de tornar-hi, amb més temps, i donar les gràcies, com pertoca, al destí, quan ens és favorable.

    Gràcies pel post. Pel poema i per la foto, tan equilibrada i tan bonica. Aquest és el Jordi Solà viatger que s'alimenta de bellesa per a generar més bellesa. I compartir-la. Jo l'admire.

    ResponElimina
    Respostes
    1. No puc fer altra cosa que sentir-me agraït pel teu comentari. Em fas creure que he trobat un camí poètic, tot i que sé que hi hauria molt a dir a l'hora d'escatir si s'ha triat o no la veu correcta. El llarg viatge, el llibre, és un llarg projecte i en tot cas llegir-te és, d'alguna manera, una confirmació enmig de tanta incertesa creativa.

      Pel que fa a Venècia, deixant a banda la seva deplorable decadència per mor d'un turisme de masses desbocat, la ciutat dels canals fou un destí habitual en una àpoca determinada de la meva vida. Encara ara, forma part del meu imaginari: parlo d'una ciutat que no existeix si no és en la meva imaginació, fruit dels meus records i de les nombroses lectures al respecte. Venècia i Benarés comparteixen l'encant del bronze, l'aigua dels canals (la segona era una ciutat amb vies d'aigua) i la mort i la vida entrellaçant-se en una totalitat indiferenciada. Si pogués, Venècia seria el meu darrer destí a la llum del blau elèctric a l'hora del crepuscle.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  7. Uns versos evocadors, melangiosos i alhora reflexius. Un tast de bona poesia que s'escampa també a través del joc sonor dels mots que el componen (bronze, ressò, doll…) i de les imatges que has confegit, d'una bellesa trista.
    La memòria és sempre una recreació d'allò viscut a través del record. I com tota recreació, tendim a embellir-la, amorosir-la, fer-la més digerible. És des d'aquest punt de vista que entenc el teu vers polèmic (Els moments sublims no són veritat).
    Gràcies pels versos i per les sensacions que ens has suscitat. I per la foto: Venècia és sempre un lloc on sentir bellesa (encara que no hi hagis estat mai, com jo).
    Abraçades, Jordi!

    ResponElimina
    Respostes

    1. La poesia és l'art del mot i jugues amb els mots a fi de recrear moments a través de la memòria. "Trista" és un adjectiu que s'adiu bé a la "bellesa de l'instant" que es demora tant com pot abans de diluir-se. La mort del moment rau latent en el llindar del record actiu, atès que aquest tornar al cor és una lluita de l'esperit contra la temporalitat de l'ésser. S'ha de tenir en compte que en filosofia es distingeix entre la veritat i la realitat, entitats complementàries que mai no entren en contacte d'una manera definitiva. El poeta, en aquest sentit, opta per donar conformitat a la segona i negar-ne la primera. Qualsevol procés de desubstantació és una forma d'alliberament de l'individu.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  8. Els moments sublims no existeixen. Hi ha un aire, o gust, o ambdós, a l'aire, que els fa terrenals. Venècia és enganxifosa, i per tant no és sublim com diuen, l'hi fem nosaltres, amb el record i el sentimentalisme. Tot i això, el moment (un bes excels, una mirada, un vers ben escrit) ens eleven de la vida quotidiana i ens fan pensar que trascendim, ni que sigui un segon, allò que ens fa mortals i ens iguala.

    Com sempre, imatges i textos els trobo bellíssims. Molt inspiradors.
    Gràcies, Jordi.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Venècia és maca. A pesar dels turistes, la calor, els canals verds i alguna cosa que em descuido. I sí, fa plorar...

      Abraçades...

      Elimina

    2. Venècia, els moments sublims, és una mentida. I en determinats corrents estètics es defensa la il·lusió com a font de l'art. No és estrany que la ciutat dels canals de bronze fou bressol d'artistes i cau d'inspiració. La Venècia de la qual jo parlo és, tot amb tot, una Venècia avui inexistent, quan encara no havia caigut en la paròdia del parc temàtic. Poesia i memòria, tan fàcil com això.

      Abraçades, des de El Far

      Elimina
    3. Ben cert, Venècia continua mantenint malgrat tots els pesars el seu encant.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina
  9. plenament d'acord amb el darrer parágraf....

    ResponElimina
    Respostes

    1. El blanc de la memòria és el nostre fat. L'únic consol, quan això es possible, és acceptar-ho.

      Abraçades, des de El Far.

      Elimina