Amb el verb clar i el cor pur endreço aquests mots en homenatge a la poeta. Avui, la Joana Raspall celebra el seu aniversari. Cent anys de poesia. D'esforç i compromís amb un país; és a dir, amb un ideal de civitas que té com a horitzó la condició humana. No ha estat debades.
Un carrer sense fi,
amb quin pas
l'emprendria?
Em doldria
no aturar-me en cap
portal,
ni veure mai quin
destí
m'esperava al tram
final.
Un carrer sense fi
mataria l'esperança,
perquè quan el peu es
cansa
ja no li és bo cap
camí.
Joana Raspall
No he triat pas aquest poema, intitulat "Un carrer sense fi" (Jardí vivent, El Cep i la Nansa, 2010) a l'atzar. Perquè al capdavall qualsevol pot fer seva l'analogia del camí amb un "final" i una "finalitat" ("fi", sense l'article, expressa un doble camp semàntic). Tot té, doncs, un propòsit i aquest l'ha de marcar la posició de cadascú. I a l'obra de la Joana es veu clar que el proïsme esdevé llur preocupació. Recorre, la seva poesia, un ideal de justícia inèdit a la crisi de valors que afecta els nostres dies.
A l'obra per a adults, des de Ales i Camins (Ed. Columna, 1991) fins a l'esmentat Jardí vivent, la Joana Raspall desplega amb extrema delicadesa el seu jo més interior. Pren, la seva poesia, una profunditat que ha d'ésser reivindicada. De fet, d'ençà que m'estic rellegint completa l'obra publicada per a adults -tot prenent milers de notes per a un estudi dedicat a aquesta part del seu treball- bé puc confirmar el vincle, gens casual, que connecta el conjunt de la seva producció amb la filosofia i el pensament més carismàtic. Al meu entendre, un tret que situa la figura de la Joana Raspall entre els grans noms de la literatura catalana.
Amb emoció i joia, felicitats Joana.