divendres, 25 de novembre de 2016

"Ulls de glaç", guanya el XXXII Premi de Poesia Miquel Martí i Pol


Mires la foscor del pou de l'existència (Ulls de glaç)


Gira i gira la roda de la vida. I just ha estat a Roda de Ter on he tingut el goig de rebre el XXXII premi de poesia Miquel Martí i Pol. L'obra, una reflexió sobre la impermanència de les coses i el pas del temps, s'intitula Ulls de glaç. Darrere, anys de feina, d'allò que m'agrada definir com a vida poètica. Ho he explicat en el discurs d'homenatge al poble de Roda: "escriure poesia, viure poèticament, és una condició vital que m'aguditza la mirada i el món que m'embolcalla com una meravella que cada dia es renova en el miracle d'existir." No puc, per tant, deixar de compartir-ho. Perquè hi ha un lligam que em connecta amb tots vosaltres i, d'alguna manera, us ho dec. El poema, una nova versió d'un altre que ja havia publicat a El far a trenc d'alba, és el que inaugura el llibre. Gira i gira la vida fins al final. Fins a la fosca que il·lumina.



El pou
                                                                                                                                
Mires la foscor del pou de l’existència:
t’encisa el vertigen de no poder-ne
endevinar el final -tanta és la fondària.
                       Temptat pel desig,
deixes caure una moneda al buit
i romans quiet fins a escoltar
el batec metàl·lic de l’abisme.
Un cop vas obtenir el que volies:

un fragment d’eternitat.                                   
                       

                                                                      Jordi Solà Coll 
                                                                              Ulls de glaç (inèdit)




diumenge, 28 d’agost de 2016

Malenconia


La malenconia és un mirar enrere (Jordi Solà Coll)

I

Si més no constata la malenconia una evidència: hi ha un part dins nostre que viu ancorada en el passat.


II

La perspectiva en la mirada demana una implicació emocional: un espai al si del cor capaç de copsar el món en tota la seva profunditat.



dimecres, 20 de juliol de 2016

Viatge


Muntanyes del Karakorum (nord del Pakistan - Jordi Solà Coll)


I

Encarar un paisatge inhòspit és un al·licient que transforma a qui gosa acceptar el repte. En aquest sentit, el viatge -real o metafòric- duu implícit un cert risc sense el qual perd fonament. Aquest, en dono testimoni, és l'esperit per descobrir nous territoris ocults a la mirada.                                             


II

          Voldria ser port de mi mateix i navegar pertot en un viatge sense fi.


dimecres, 8 de juny de 2016

Alquímia


L'alquímia de la porta (Bocairent, País València - Jordi Solà Coll)
Porta closa, alquímia del rectangle en vertical. Trànsit més enllà del ser: llindar encara intangible als sentits. Textura aspre, a pany i forrellat guspireja l'ham de ferro pla. Els cercles de la vida a la fusta del vell arbre. Matèria i hora: centre que oscil•la a voluntat, llavor fecunda del saber.

dijous, 26 de maig de 2016

Mirall


En silenci anomena el nom.


T’he buscat en la fragància del poema. En cada mot roent, present pretèrit a l’acer dels dies. He enfilat el teu nom en la nit pregona i he trobat la llum en la fondària: el teu nom que m’anomena sense dir, hermètica expressió de la victòria: blau és el color del claustre dels teus somnis. Meva, ara sí, és la teva fam que creix a l’ombra. 

dissabte, 30 d’abril de 2016

La mesura transitòria de les coses


Muntanyes al nord de l'Hindustân (Jordi Solà Coll)


Quan a trenc de dia el món penja del fil del dubte i, lentament, entre la fosca, la llum s'escola i pren forma en els objectes que il·lumina. I el vol de l'oreneta omple l'espai d'alegria en la cacera. Aleshores, quan les muntanyes revelen al cor que les contempla la mesura transitòria de les coses, fit a fit la mort et mira i un estrany sentit de meravella habita el teu solatge, joc de daus aleatori. 

divendres, 25 de març de 2016

Giverny


Aigües primigènies - Els Nenúfars de Claude Monet


Aigües primigènies: vida oval
en suspensió sense centre ni propòsit.
Quatre són les estacions,
com quatre són els punts
on es bada la cruïlla en forjar la corba
un radi imprecís. Imita la veritat la mà 
de l’home, l’immens buit d’un consol

subtil en el traç de l’artifici.